-Què fas, homenet? Què somnies? Què esperes? Tant has oblidat les teves misèries? O ja no et recordes que ets mortal?
Em va mirar silenciós (saps que no m'agrada que llegeixis
en veu alta i ho has tornat a fer), amb una aurèola als ulls d'odi
familiar, quotidià. Sota aquell blau brut als iris furiosos, el diari del
diumenge obert de bat a bat amagant -a manera de mampara- la part inferior
de la cara despullada. A l'altra banda de la taula, la meva indiferència
somreia.
No sabia qui era Petrarca, ni havia tocat el llom de cap
dels llibres que cada quinze dies i des de feia vint anys havia anat posant a
les parets del pis, cobertes de prestatges de fusta fosca plens de llibres,
llibres i llibres…l’únic motiu per mantenir-se viva.
