Ningú no et veu la melangia.
Només per tu i el sol i el fred
que t’acompassen.
Ningú no et sap la solitud
ni aquesta fam d’amor perdut
en un camí de pedres, fosc.
Hi vas deixar la por, l’amic
només imaginat. El món.
Pols
que va caient d’uns ulls exsangües.
Elisabet Juncà.
