Una música per acompanyar, de Serge Mühle.
10 de juny 2012
4 de juny 2012
L’amor heroic
Sua fred pels porus contrets
d’una pell aspra. El vestit de burell li flagel·la l’epidermis i li cou en cada
vena, en cada artèria, com una punxada mesquina i permanent que li corromp
l’absolut del cos amb una insuportable insistència. El múscul cardíac li pesa
al pit en un fibril·lant i agònic compàs que li retrona a la caixa toràcica i
en sent els cops, duríssims, bombejant
sota el costellam. Cansat d’engolir dolor, s’estira en una màrfega gèlida. Si hi
ha finestra no la veu, els ulls contrets. Cecs.
Xiscles al buit i al déu que
no l’escolta.
3 de juny 2012
Antígona
Com si es trenquessin les estrelles, nits
que us oblideu de mi, de la tendresa:
de què em culpeu? De resignar-me a ser
només un pensament desobeint
les lleis desassenyades de Creont?
que us oblideu de mi, de la tendresa:
de què em culpeu? De resignar-me a ser
només un pensament desobeint
les lleis desassenyades de Creont?
2 de juny 2012
Tarda d'òpera
Sessió absurda
al bar-foyer per explicar un argument senzillíssim amb copa de
cava/taronjada/cafè/brioix i un llibret
a les mans molt bufó de cent quinze pàgines per explicar que noi s'enamora de
noia i ella acaba morint dramàticament (i mentre agonitzarà, li sortiran unes
notes agudes de la boca i et preguntaràs: quina energia, renoi!). No s'ho
saben, tot això, els qui s'amunteguen aquí amb cara d'entesos? Escuro la
taronjada i me'n vaig a la botiga: un petit violí de fusta per imantar a la
nevera. Un paraigües. Un ventall per escampar les notes xafogoses que airejaran
la butaca 9 de tercera fila de platea. Un home-armari davant meu, immòbil, perfectament encaixat al seient que el prem jo diria que dolorosament per tres bandes. Si no inclino el cap no
veig el senyor disfressat que canta enmig d'uns decorats molt elaborats i tanco
els ulls i la pantalleta que se'm vol clavar als genolls, el clatell recolzat a la fusta que remata el respatller. Durant el primer descans
trobo l'home-armari al carrer fumant jo una cigarreta ell una pipa, amb barba
blanca i barret. Miro el rellotge que duc penjat al coll amb una cadena. Sembla
aturat. Vaig a l'amfiteatre a buscar les dues senyores a qui acompanyo amb una
gentilesa apresa i anem a la sala dels miralls. Sembla tot de cartró. La gent
també. Aprofito per pintar-me els llavis (espills a mà: fem-ne ús). Tornem a
seure, elles als seus velluts del primer pis i jo darrera l'home-armari que
s'ha tret el barret (tot un detall). Em giro i veig les meves companyes,
erectes, llunyanes. Em saluden entusiasmades. No m'he escapat. Què hi faig
aquí? Tanco els ulls i penso en tu. Si haguessis estat al lloc de l'home-armari
t'hauria abraçat per darrera i t'hauria besat el coll lentament. Però no veig
el teu coll, sinó el d’algú que no en té.
Segona pausa. S'obren els llums. Un altre cigarret a l'aire lliure (lliure?) amb
l'home-armari-pipa-barret. Entrem. Una veu en off: D'aquí a cinc minuts
començarà el quart acte. Això s'acaba. El rellotge, però, encara m'ha d'oferir
una quants minuts feixucs. El sogre estava refredat, molt refredat i no hi podia anar. Calia
un xofer que aprofités la seva butaca i dugués les dues dames a veure una obra
que ja han vist cinc o sis vegades. A la jove preferida de la casa, obedient i
sempre disposada a fer un favor, li encantarà fer una ruta que mai no ha fet
sola i una sessió de Puccini gratuïta. A la tornada, ens perdem per Pedralbes.
Acabo trobant la Ronda
de dalt i la fugida cap a casa, on arribo rendida. La fortuna em brinda un son
exquisit i sense música, però noto un regust acre, com de miralls que em tornen
la meva imatge amb el tedi escenificat en uns ulls de cartró. Duc els llavis ben
pintats, això sí.
Elisabet Juncà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)