4 de jul. 2018

UNA DONA




No sóc sinó una dona sola,
la pedra
—que espera sense ser en un banc de plaça—
que un nen agafa amb ràbia i  lllança lluny
cap aquell sòl terrós i veu esquitxos
de pols —ell els percep  focs d’artifici
                                   particulars.
(visions imaginàries d’infant).

Volar un instant...

i caure a l’altra banda d’un capvespre
inèdit vora un mar que m’assereni.

26 de juny 2018

OBERTURA (HAIKUS)


“araumi ya
sado ni yokotau
amanogawa”
(Matsuo Basho, 1689)

No tens cap pressa:
et creus el privilegi
de contemplar-te.

Illa de fòssils:
T’aculls al que t’arriba,
al fred que grilla.

Sempre cortesa,
la nit despulla mites,
degolla monstres.

Pluja nocturna
de notes que s’arrelen
al gorg. Escoltes.

Remous els còdols.
Un duet de mans, un luxe.
La senzillesa.

En els meandres
s’encunya l’art que avança
gitant bellesa.

Jeuen els líquens
sobre feixos de pedra
i els amanyagues.

Ofec d’aromes
alliberant silencis
entre les fulles.

No tems, natura,
tots els sons que t’arriben.
Són déus que dormen.

La fosca encega.
Cauen remors obscures
que et redibuixen.

Arrabassades
a llibertats confuses
les aigües riuen.

Fred impassible.
Fòssils de vida lliures
en illes d’Eros.

Ítaques falses.
Ulisses no respira
ombres d’espera.

Els cels se t’obren.
I fas l’amor amb l’aigua,
la nit, l’espígol.

En la gropada
que t’humiteja tota
clames la calma.

Sense desfici
suportes el crescendo,
-oh nit dels fòssils!

Desemmascara’t
en aquests verds que abraces
amb un gest plàcid.

Música fèrtil.
Sents esgarips recòndits.
Udols de llobes.

Anatomia
de la solitud. Penses.
La nit batega.

La guineu, cauta,
s’atura en cada passa.
L’empara Laura.

Desarrelada,
admets el frec dels fal·lus
de llops voraços.

Una fugida.
Veus escorrancs de semen
xopant falgueres.

Trenques secalls.
Crepit de fusta morta
molt lluny de l’alba.

Tot és efluvi.
Llei d’un hivern que acorda
l’ordre i el caos.

Llibertat d’aigua
guillotinant meandres,
fendint silencis.

Rebels, els grisos
ranquegen per les ombres
a pas de lluna.

Enyores ambres?
Qui els vol? Potser crepuscles
constel·lats d’ecos?

Et xiuxiueja
la nit brandant la fosca:
-Puc ser més franca.

Delicadesa.
Pernoctes i t’exaltes
en el paisatge.

Els impecables
penya-segats pregonen
sonates vagues.

Despietada
reconstrueixes galzes.
Gemecs davallen.

Què t’arrossega
a ser la desteixida
filant blaus mínims?

Quins déus t’engendren?
Digues, on tens els úters,
geografia?

Olor de molsa.
Ressò de líquens. Plores.
No dorms encara.

Ja s’abalancen
els colors nus de l’alba
a les capçades

L’hivern desbrossa.
Pregonen primavera
pètals minúsculs.

Res no et destorba
quan l’alba s’humilia
polint escorces.

Planes solemne
fregant els sotaboscos
d’un mar d’espera.

Gàrgoles vives.
Arquitectures summes.
Tot és finestra.

S’abaten rajos
contra sonates d’aigua.
L’adéu és aspre.

Te’n vas, oberta.
El cel envesca els grisos
fendits de boira.

S’ha escrit el dia.
La nit dels fòssils, fosa,
ja no il·lumina.

Nit condemnada
pel temps a un altre exili
(el miserable).


22 de des. 2017



Egon Schiele, 1910



Tus manos. Gestos de oratoria reservada

para mis ojos tristes, atrapados 
en un frugal recuerdo siempre atormentado.

¿Por qué las noches ya no son luciérnagas
acurrucando luces en mis bosques
de ausencia? 

La nada: esa náusea leída
con la torpeza, la ignorancia y el olvido
de una niñez en el exilio

de la desolación.

EJB, diciembre 2017

7 de jul. 2017

Instante efímero


Es complicado abandonarse al tiempo,
saber saborear un blanco pulcro
robado a aquellos besos delicados
en la mejilla de un recién nacido...

EB

19 de juny 2015

La solitud del nu.

Es consumia.
Quedava el mal que fa cremar-te els llavis.
Els ulls, els ulls cansats de veure foc
per tot arreu.
Tan foscos els recorda...ben clavats
en un capçal de llit d’hotel

on va desar la vida, tota nua...

9 de juny 2015

Je voudrai



Je voudrai écrire sans dégoût
ma blessure sur votre âme
pour qu'on peut, ensemble,
nager 
dans la beauté du rouge sanglant
jusqu'à la fin de la mort.

EJB

3 de juny 2015

Casa



He arribat a la casa estranya. No era la teva, aquella en què totes les llums són enceses dia i nit.  Hi he entrat disposada a ser l'escarràs amable i eficient que desemmelangia tots els desordres quotidians amb la serenor de la més eficient de les voluntats.
Ho faig tan bé! Fa tants anys que sóc l'artífex d'aquesta partitura inacabada i la interpreto amb un  virtuosisme tan indiscutible! Però avui estic cansada. Fa massa segles que lluito contra el masec dels carronyaires.  Vull desembarcar. Ser un esborrany, només, un esbós del que hauria d'haver estat: la galivança de la sublimitat per a un sol espectador. Florència és només una ciutat. Carrers per a una gentada que creu en les arquitectures laxes. Tot és escàs. Insuficient. Totes les clarors que percebo -sempre de lluny- acaben esventrades per la desconsideració. 
Fa mal saber que perds totes les passes en un  circuit tancat on tot el que t'acull és un gemec de solituds que s'enretiren.

EJB